Els additius que falsifiquen el gust jan han arribat al món dels vins

Au vostè, en aquest precís moment no està menjant qualsevol tipus de llaminadura i no pensa fer-ho en les properes hores, ha de saber que no està a la moda, i que, probablement, està fora del que és políticament i gastronòmicament correcte, perquè resulta que més del 50 per cent dels habitants d'aquest país mengen llaminadures i caramels a qualsevol hora.
Els experts diuen que a la Península es mengen més caramels i xiclets que a la resta de pa"isos europeus. Segons la Cayehi, que té nom de llaminadura, però que és l'associació de fabricants de caramels, dels setze als seixanta-cinc anys mengem xiclets com a feres gràcies al fet que un 84 per cent dels nens de sis a catorze anys s'han iniciat en el consum d'aquest producte ric en sucre i en additius sintètics, és a dir, amb colorants, espessants i saboritzants, units al reclam del dolç, generen una resposta en el cervell que reclama més sucre, perquè el sucre està entès, segons la nostra bioquímica, com a energia pura.
La gran manipulació sembla que té origen en una adreça de Nova York, seu de la IFF. En aquest laboratori es preparen tots els ingredients per fer que un plat, o un caramel, tingui el sabor del que no és.

Gustos diferenciats
Econòmicament el negoci és bo, perquè la seva pàgina web anuncia un volum de vendes de 1.800 milions de dòlars a l'any, gràcies a les 66 fàbriques situades en 34 pa"isos del món. Mitjançant aquesta modernísima tecnologia, tot el que fa crac-crac té sabors profunds i diferenciats. És fabulós trobar preparats amb olor de formatge, o gust de pernil, i saber que no estan fets amb aquests ingredients. Les pizzes estan reforçades de tal manera que quan les passem pel microones i augmentem la seva temperatura, emetin aquella olor que ens fa venir salivera, tot i que sabem que aquesta massa ens provocarà els mateixos efectes que els portuguesos diuen que té el seu "pa de blat de moro, o pa de vent". L'invent s'aplica als gelats, a tots aquells aliments o llaminadures de tota mena que necessiten un toc afruitat, de maduixa de bosc.
Les falses vainilles i roures de mentida han arribat al món del vi i dels brandis com a sistema més econòmic per fer-nos creure que allò que estem tastant ha passar per un caríssim roure francès o americà. Com que quan sentim una bona aroma perdem totes les nostres defenses, alguns elaboradors es passen de la ratlla fent-nos tastar vins negres que es poden mastegar com si fossin fusta vella d'altars romànics.
No cal preocupar-se'n, perquè tot s'arreglarà quan aquests nous cellers es comprin un cromatògraf de gasos que els permeti mesurar, en parts per milió, la quantitat de mentida afegida. No cal, o sí que cal, que els recordi el gust de maduixa dels xiclets, ni el perfum dels sabons, ni les olors de verdures del cuscús de Maggi. Tot està tocat per la mateixa màquina d'estofar i unificar sabors, això sí, sempre correctes, sempre atractius.

Val més la mentida
És inútil resistir-s'hi, perquè ja portem massa anys entrenant-nos al consum d'aquestes coses que són i no són. Tinc a la memòria del gust el del bacó fumat de les primeres sopes Liebig, que els meus pares van portar d'Andorra abans que aquest país subministrés vaixelles de Duralex. He vist tots els més joves de la família menjar llaminadures de nata i maduixa, que són flonges i no presenten cap problema que obligui a una educació mínima manual, aquella que implica tallar amb una mà i menjar amb l'altra. A més a més, diuen que cada caramel ens aporta 17 calories en forma de sucre que potencien la memòria i redueixen l'ansietat. Com volen que escrigui d'una bona sopa, si la mentida és millor i a més tinc la meva taula plena de llaminadures brillants, tallades com maragdes verdes?