Alguns anuncis de la TV s'han convertit en enemics dels pares preocupats per l'educació gastronòmica

Les vacances de l'estiu que ja fa temps que han acabat, com els caps de setmana, són un dels pocs moment de coincidència a l'hora de dinar de pares i fills. Són, a més a més, l'ocasió de fer-ho als menjadors públics on, molt habitualment, descobrim que els més petits mengen d'una manera salvatge.
Que quedi clar que estic totalment d'acord amb en Josep Pla quan s'exclama d'aquells pares que fan menjar ronyons al xerès a uns nens. Els plats de ronyons, o la llebre a la Royale, no són estrictament infantils, però el més sorprenent d'aquest tipus de banquet no és que salti la llebre, sinó com els nens estan acostumat a menjar-se-la.
Les regles mínimes d'educació a la taula són una assignatura que no s'ensenya. Els pares creuen que aquest tipus de formació és part de la feina del mestres; i els mestres, obligats a menjar els horrorosos menús de col·legi, estan convençuts que fer d'aquell ciment de calories controlades petites porcions depèn dels pares.

Sucs i sorolls
És una vella qüestió que ens recorda la quantitat de grans homes que van arribar al cim del poder sense saber amb quina ma havien d'agafar el ganivet. Sembla, ho diuen els Goncourt, que menjar al costat de Balzac era una espectacle de sucs i sorolls. Sobre aquest aspecte d'evident mala educació, en Julio Camba ens va donar un consell importantíssim: quan sentim al nostre costat que una persona fa soroll al menjar-se la sopa, és qüestió de dir-li: "Quina sopa tan bona; és la millor que he sentit fins ara".
Els pares i mestres compromesos en la difícil tasca que els nens no s'abraonin sobre els plats tenen multitud d'enemics. Un d'ells, el més important, són els anuncis de la televisió. Aquests petits fragments d'informació es graven en la ment de les criatures i es converteixen en doctrina. Com que les agències de publicitat tenen com a únic propòsit afalagar als nens per convertir-los en futurs devoradors de greix, les normes més elementals de conducta seran oblidades, perquè triomfi la misèria a la taula.
Els anunciants de iogurt són una mica més fins. Els interessa únicament que siguem cada dia més prims, i -això sembla fonamental- que els nens no trobin trossets a l'interior de la pasteta làctia. És inútil recordar que, dos dies abans de mirar l'anunci, el dentista li haurà dir al nen que cal mastegar. Els trossets són difícils, per la qual cosa cal fer desaparèixer aquest greu problema.
Gràcies a aquesta sentència estem perdent la voluptuositat del sentit del tacte a la boca quan es detecta la presència d'un trosset de maduixa en contrast amb la suavitat d'una crema. La possibilitat d'un diferencial de temperatura entre totes dues era habitual abans que una nena rossa, rica i horrorosa exclamés per la tele "¡Mamá, tiene trocitos!"

Més lamentable encara
Els anuncis carnis són encara més lamentables. La doctrina que pretenen és fer addictes a la cuina de dos minuts de cocció a com més gent millor. Hamburgueses i salsitxes, ferides de greix -o de formatge- són l'esquer per fer una població obesa. Recordem l'argument de la pel·lícula. Arriba un pare i proposa anar a menjar a fora. La població infantil adolescent es rebel·la en manifestació, amb pancartes i tot, perquè volen menjar una massa rodona, farcida de bocins, que fa l'alegria de la mare, perquè es cuina en dos minuts. La pel·lícula acaba amb la imatge de la nena, que punxa la totalitat de la misèria, i la mossega de cop, una acció que reforçarà la seva creença, quan al col·legi mengi i escupi les croquetes.
Encara es pot donar més morbo a la qüestió si els protagonistes infantils poden repetir la male"ida acció de domini del gran sobre el petit, recordant al nostre inconscient el gran partit que es pot treure de la història de Caín i Abel.
Se'n recorden de la història? Dos germanets, morenos, perquè el mite de Caín i Abel és cosa de jueus, cristians i palestins, posen la música ben forta, fins que tremola un flam d'una transparència verdosa, propera a un vòmit congelat. Uns segons més tard, arriba la lliçó immortal, quan el germà gran xucla com un vampir la massa gelatinosa, que no cal mastegar, perquè de fet és un no-res. Si, després de l'anunci, cosa més habitual del que sembla, en surt un de salsitxes farcides de carn de pollastre, o de formatge, entendrem que la dieta mediterrània és una entelèquia.
Si recordem la quantitat de substàncies que permeten que es mantinguin vius, durant setmanes, aquests aliments, podrem pensar en l'existència d'un llibre que expliqui com curar-se les angines amb pernil dolç, donada la quantitat d'antibiòtics que fan eternes les menges no perdurables.